El waterpolo és un dels esports fundacionals del club i, juntament amb la natació, en constitueix la seva essència.

Els pioners del club, Francesc i Pere Vacarisses, Jaume Altisen, Genari Vergara, Ricard Altayó, Enric Icart i Ramon Clapés, permeten a la ciutat de Terrassa conèixer la natació, un esport que, fins aleshores, només es popularitzava a través de les travessies de ports com el de Barcelona o el de Tarragona. Travessies que, generalment, eren organitzades per clubs de natació i que apropaven la població a la pràctica de la natació en un context lúdic i festiu. Pel que fa al waterpolo, cal destacar la contribució dels germans Adot i Amat.

A principis de setembre de 1932, té lloc el primer festival interclub contra la selecció de Boy-Scouts de Barcelona. En aquesta primera competició debuten nedadors com Jesús Argüello, Pere Cabassa, Carles Mach, Josep Verdós i Joaquim Morera, entre d’altres. Els resultats són favorables al CN Terrassa. Fins i tot es guanya el partit de waterpolo per 13 a 0.

La unitat, complicitat i camaraderia entre els nedadors d’aquesta primera època és notable. Tant és així que en els partits de waterpolo es presenten com la “Penya del CN Terrassa”. Els nedadors s’agrupen ells mateixos per franges d’edat. De tal manera que es creen dues penyes: la Nàpia i la Bota. La Nàpia és la penya que agrupa als nedadors més experts i veterans. Per altra banda tenim la Bota, formada pels que s’han incorporat més recentment al Club i que tenen poca experiència. En aquesta primera època, els jugadors de waterpolo comencen a entonar un crit de guerra, un crit d’encoratjament que, hores d’ara, encara s’utilitza. Ells són els primers que engeguen l’embarrat.

En la primera meitat del segle XX, la indústria tèxtil ocupa la majoria dels socis i el significat del mot embarrat és conegut per tothom. Un embarrat és l’engranatge que, a través de politges, acciona la maquinària d’una fàbrica, que és moguda per un motor central. Engegar l’embarrat, per tant, volia dir començar a treballar, engegar la màquina. L’origen del càntic prové d’aquests primers temps. Sembla que, quan els socis eren a l’entrenament, sempre n’hi havia un que l’havia d’interrompre per anar a engegar l’embarrat. La situació es repetia moltes vegades. Joaquim Morera va pensar que l’analogia entre començar a treballar i començar el partit era molt bona per fer-ne un crit d’ànim amb el qual s’identificaven tots els jugadors i que, alhora, els reconeixia com a terrassencs, ciutat coneguda arreu com a centre fabril de primer ordre. El càntic s’expressava, i s’expressa, de la següent manera:

• El capità de l’equip crida: “Anem a engegar l’embarrat pel club. Engegar…
• L’equip contesta: “L’embarrat! L’embarrat! L’embarrat!”
• I tots plegats diuen a la vegada: “Guanyarem, perdrem, ja ho veurem!”

El club patirà, com el país, les conseqüències devastadores de la Guerra Civil. Estancament és la paraula que definiria l’activitat social de l’entitat durant els anys quaranta, ja que poques activitats sobresurten i tampoc sovintegen els triomfs, descomptant algunes excepcions, com ara el títol de l’equip de waterpolo en el campionat català de segona categoria l’any 1941, que li permet jugar a Primera A la temporada següent.

Així mateix, l’any 1948, del 15 al 18 de juliol, s’organitza de forma impecable el Campionat de Catalunya de waterpolo, que se salda amb un gran èxit de públic. El CN Barcelona es proclama campió, mentre que el CN Terrassa acaba quart. L’any 1952, l’equip qualla un molt bon paper en el Campionat de Catalunya en finalitzar en tercer lloc i es classifica per al Campionat d’Espanya. Sobresurten en aquesta etapa Daví, Martí, Soriguera i el porter Torrens.

Val a dir que, fins als anys seixanta, és molt habitual en tots els clubs que els mateixos nedadors participin en les proves de natació i més tard en el partit de waterpolo. En els equips de la postguerra, els components més destacats de l’equip de waterpolo són els nedadors amb marca rècord en les seves especialitats: Mach, Franch, Gusi, Pagès, Cardellach, etc. Tots participen primer en les proves de natació, tant individuals com a relleus, i després descansen durant un parell d’hores a l’espera del partit de waterpolo. A partir dels anys seixanta, els nedadors van especialitzant-se i ja no combinen el waterpolo amb la natació.

És al principi d’aquesta dècada quan el waterpolo reneix després d’uns anys foscos i l’equip queda tercer en el Campionat de Catalunya. La tasca del nou entrenador Fred de Bruijn eleva el nivell de l’equip, que repeteix tercer lloc en el campionat català el 1962. Poc després, el 1964, Joan Guil esdevé el primer terrassenc que aconsegueix la internacionalitat amb la selecció espanyola absoluta de waterpolo. El 1967 ocupa un espai important en la història del club, atès que l’equip de waterpolo es proclama subcampió de la II Lliga Nacional, la millor classificació de la història de l’entitat. El CN Terrassa no repetirà subcampionat de lliga fins quaranta anys després. L’any següent, Lluís Meya pren part en els Jocs Olímpic de Mèxic amb la selecció espanyola. La presència del club amb el combinat estatal no s’atura, atès que el 1970 Francesc Cardellach disputa el Campionat d’Europa Júnior a Rotterdam, i el 1972 Enric Guàrdia forma part de la selecció espanyola que disputa els Jocs Olímpics de Munic. A nivell col·lectiu, destaca el tercer lloc a la Lliga Nacional assolit el 1974. En categories inferiors, l’equip infantil proporciona una gran alegria en proclamar-se campió d’Espanya a Jerez el 1978.

El 1982, amb motiu del cinquantè aniversari del club, es crea un torneig de waterpolo amb el nom del president Joaquim Morera, que se celebrarà anualment. El CN Terrassa s’adjudica la primera edició, per davant del Catalunya, el Barcelona i el Barceloneta. En aquesta dècada, sobresurten dos noms, Rafael Aguilar i Josep Lluís Morillo. El 1980 es proclamen campions d’Europa júnior amb la selecció; el 1983 es pengen la medalla de bronze en el Campionat d’Europa de Roma, la primera medalla en una competició internacional absoluta del waterpolo espanyol; i el 1984 obtenen el quart lloc als Jocs Olímpics de Los Angeles. La temporada 84-85, l’equip de waterpolo qualla una gran actuació i és tercer en la lliga espanyola, mèrit que li permet participar a la Copa Mediterrània a Nàpols.

L’any 1988 es crea un equip femení, format bàsicament amb nedadores veteranes. L’equip té una breu activitat, de tan sols dues temporades. La manca de renovació i les dificultats per entrenar fa que moltes nedadores abandonin els entrenaments. Davant la manca de convicció, l’equip es dissol el febrer de 1991.

La temporada 1989-1990, l’equip juvenil brilla en proclamar-se campió d’Espanya a Madrid. El 1991, l’equip disputa per primera vegada a la història del club la final de la Copa del Rei. Gràcies a aquest èxit, el club participa en la Copa Mediterrània, que se celebra l’octubre del 1992 a les instal·lacions de l’Àrea Olímpica.

Després dels Jocs de Barcelona, el club passa a gestionar les instal·lacions de l’Àrea Olímpica i fa un salt endavant en matèria de resultats esportius, amb un increment notable de campions de Catalunya i d’Espanya en diverses categories. Progressivament, amb Rafael Aguilar i Dani Nart en la direcció, el primer equip es va consolidant en l’elit del waterpolo estatal. La filosofia és l’aposta per la pedrera amb el complement d’alguns fitxatges externs que marquin la diferència. La temporada 2001-2002 l’equip infantil es proclama campió d’Espanya en la fase final organitzada al club. És el primer gran èxit d’una generació de jugadors que, posteriorment, s’adjudicaria el títol estatal en categoria cadet, juvenil i júnior i nodriria el primer equip. L’any 2005 Rafael Aguilar deixa la direcció del primer equip per fer-se càrrec de la selecció espanyola. El substitueix Dani Nart, un canvi sense ruptura. En categories inferiors, els èxits se succeeixen, fins al punt que el club esdevé un habitual en els podis catalans i estatals i nombrosos jugadors són convocats amb seleccions espanyoles de base. L’any 2007 es produeix el salt qualitatiu definitiu amb el subcampionat de Lliga i de Copa del Rei, que condueix l’equip a disputar la Copa LEN. La temporada 2007-2008, n’és semifinalista després d’una actuació extraordinària. En la darrera dècada, l’equip s’estabilitza entre els tres millors de la lliga. La temporada 2015-2016, Dídac Cobacho pren el relleu de Dani Nart a la banqueta.

L’equip femení ha tingut una existència discontínua. Habitualment, el primer equip ha estat format per exnedadores. Progressivament, el planter s’ha anat complementant amb jugadores formades en els equips inferiors. Després d’uns anys desaparegut, el femení es forma de nou per a la lliga 1998-1999. La seva evolució és molt positiva. El 2001 es classifica per jugar la promoció a la primera divisió. El primer entrenador d’aquesta nova etapa és Raúl Santander, però és substituït la temporada següent per Xavi Costa, que ja havia dirigit aquest equip en la primera etapa a finals dels anys vuitanta. La temporada 2000-2001 pren el relleu Marian García. Sota la seva direcció, el sènior femení s’adjudica el títol del campionat de Catalunya de primera Categoria. A la campanya 2002-2003 Dídac Cobacho esdevé el nou preparador. L’equip, novament, assoleix el triomf en el campionat de Catalunya de primera categoria, èxit que repeteix l’any 2004 i 2005. La temporada 2004-2005 es forma l’equip juvenil, que qualla un gran debut en penjar-se la medalla de bronze en el campionat de Catalunya, resultat que el classifica per disputar el campionat d’Espanya. Cobacho tanca la seva etapa en el femení per passar a ser l’ajudant de Dani Nart en el primer equip masculí la temporada 2006-2007. Xavi Pérez el substitueix amb bon peu, atès que classifica el conjunt per a la fase d’ascens a Primera Divisió, en la qual obté el cinquè lloc. Sota la seva direcció, el conjunt femení no deixa de créixer i assoleix l’ascens a Divisió d’Honor la temporada 2009-2010. L’any 2013, en el seu debut a la Copa de la Reina, l’equip meravella i es proclama subcampió contra tot pronòstic. La secció fa una aposta decidida per la línia femenina, que s’evidencia en la figura de Paula Leitón, la primera waterpolista olímpica de la història del club a Rio 2016.

Responsable de la secció i entrenador del primer equip masculí

Dídac Cobacho

Segon entrenador del primer equip i entrenador del juvenil masculí i del cadet masculí

Eduard Vera

Entrenador del infantil masculí

Sergi Mora

Entrenador de l’aleví masculí

Marc Salvador

Entrenadors del benjamí

Cristina Cantero i Raúl Mesa

Entrenador del primer equip femení i de l’infantil femení

Xavi Pérez

Segon entrenador del primer equip femení i entrenador del juvenil femení, del cadet femení i del prebenjamí

Jordi Busquets

Entrenadora de l’aleví femení

Alba Sánchez

L’escola de la secció de Waterpolo disposa de grups d’entrenament segons les edats de l’alumne, en modalidad d’entrenament i de competició.

Preus per als equips de l’Escola de Waterpolo

Preus per als equips de la Secció de Waterpolo

Preus per al Grup Màsters

Del 2 de setembre de 2019 al 24 de juliol de 2020
Tots els esportistes que pertanyin a les seccions esportives han de ser socis de l´entitat

Atenció!

És responsabilitat del pare, mare o tutor legal (en el cas dels menors d’edat), i dels esportistes majors d’edat, facilitar les dades de contacte actualitzades (correu electrònic i telèfon) per tal de poder rebre tota la informació oficial de la secció i del Club.

Actualment no disposem de galeria de fotografies de la secció.