El waterpolo és un dels esports fundacionals del club i, juntament amb la natació, en constitueix la seva essència.
Els pioners del club, Francesc i Pere Vacarisses, Jaume Altisen, Genari Vergara, Ricard Altayó, Enric Icart i Ramon Clapés, permeten a la ciutat de Terrassa conèixer la natació, un esport que, fins aleshores, només es popularitzava a través de les travessies de ports com el de Barcelona o el de Tarragona. Travessies que, generalment, eren organitzades per clubs de natació i que apropaven la població a la pràctica de la natació en un context lúdic i festiu. Pel que fa al waterpolo, cal destacar la contribució dels germans Adot i Amat.
A principis de setembre de 1932, té lloc el primer festival interclub contra la selecció de Boy-Scouts de Barcelona. En aquesta primera competició debuten nedadors com Jesús Argüello, Pere Cabassa, Carles Mach, Josep Verdós i Joaquim Morera, entre d’altres. Els resultats són favorables al CN Terrassa. Fins i tot es guanya el partit de waterpolo per 13 a 0.
La unitat, complicitat i camaraderia entre els nedadors d’aquesta primera època és notable. Tant és així que en els partits de waterpolo es presenten com la “Penya del CN Terrassa”. Els nedadors s’agrupen ells mateixos per franges d’edat. De tal manera que es creen dues penyes: la Nàpia i la Bota. La Nàpia és la penya que agrupa als nedadors més experts i veterans. Per altra banda tenim la Bota, formada pels que s’han incorporat més recentment al Club i que tenen poca experiència. En aquesta primera època, els jugadors de waterpolo comencen a entonar un crit de guerra, un crit d’encoratjament que, hores d’ara, encara s’utilitza. Ells són els primers que engeguen l’embarrat.
En la primera meitat del segle XX, la indústria tèxtil ocupa la majoria dels socis i el significat del mot embarrat és conegut per tothom. Un embarrat és l’engranatge que, a través de politges, acciona la maquinària d’una fàbrica, que és moguda per un motor central. Engegar l’embarrat, per tant, volia dir començar a treballar, engegar la màquina. L’origen del càntic prové d’aquests primers temps. Sembla que, quan els socis eren a l’entrenament, sempre n’hi havia un que l’havia d’interrompre per anar a engegar l’embarrat. La situació es repetia moltes vegades. Joaquim Morera va pensar que l’analogia entre començar a treballar i començar el partit era molt bona per fer-ne un crit d’ànim amb el qual s’identificaven tots els jugadors i que, alhora, els reconeixia com a terrassencs, ciutat coneguda arreu com a centre fabril de primer ordre. El càntic s’expressava, i s’expressa, de la següent manera:
- El capità de l’equip crida: “Anem a engegar l’embarrat pel club. Engegar…
- L’equip contesta: “L’embarrat! L’embarrat! L’embarrat!”
- I tots plegats diuen a la vegada: “Guanyarem, perdrem, ja ho veurem!”
El club patirà, com el país, les conseqüències devastadores de la Guerra Civil. Estancament és la paraula que definiria l’activitat social de l’entitat durant els anys quaranta, ja que poques activitats sobresurten i tampoc sovintegen els triomfs, descomptant algunes excepcions, com ara el títol de l’equip de waterpolo en el campionat català de segona categoria l’any 1941, que li permet jugar a Primera A la temporada següent.